Avui parlarem del sistema d’“enfocament” que tenen els nostres ulls:
Quan mirem de lluny, els ulls estan relaxats però, quan intentem enfocar de prop hi ha un “múscul” que es contrau i, llavors, el cristal·lí “s’abomba” de manera que podem veure nítids els objectes més propers.
Poseu una mà davant del vostre nas, a 20cm: si mireu la mà, tot allò que està darrera es veu borrós i, si mireu allò que està darrera, la mà es veu borrosa, igual en que una càmera de fotografia. Doncs això depèn de si el múscul que ens permet enfocar està contret o està relaxat.
Aquest sistema funciona correctament fins als 40 anys. A partir d’aquesta edat comença a fallar perquè els nostres ulls ja no tenen tanta força per enfocar a distàncies properes però, fins llavors, tot hauria de funcionar bé.
Hi ha casos en què el sistema acomodatiu o d’“enfocament” no funciona com hauria de fer-ho tot i ser joves. Ens podem trobar en tres situacions:
Excés acomodatiu: quan el nostre ull està, en tot moment, enfocant com si estigués mirant de prop, és a dir, no es relaxa quan mira de lluny. Això ens donarà visió borrosa de lluny com a principal símptoma.
Insuficiència acomodativa: quan ens costa molt enfocar de prop, cosa que ens causarà visió borrosa propera (de vegades fluctuant), mal de cap i símptomes de cansament quan es facin activitats a distàncies curtes prolongades en el temps.
Inflexibilitat acomodativa: quan sí que s’és capaç d’enfocar de prop i de lluny, però som lents fent els canvis d’enfocament. És a dir, necessitem un temps per veure els objectes nítids, tot i que al final ho aconseguim.
Les tres situacions ens donen dificultats per estudiar, treballar, etc., i no tenen res a veure amb un problema de graduació com la miopia, la hipermetropia o l’astigmatisme.